Aquí teniu el link de l'entrevista que em van fer a radio Sabadell

 

 

Dura uns 10 minuts.

 

 

 

 

 

.

 

Hola, us vull comunicar que per fi s' ha realitzat el meu somni !!!
He publicat el llibre Viatjar com a transformació personal. Experiència a l'Amèrica llatina.
Faré diferents presentacions, us apunto aquí les que estan confirmades perquè les anoteu a l'agenda.
 
2 d' octubre a les 20h a Tarannà. M 'acompanyaran, l'editor Marcos Gonzalez  i el Jaume Casasses de SETEM.
 
9 d'octubre a les 18.30h al centre San Vicenç de Sarrià, dins els actes de festa major.

 

 

 

 

 

El dijous 14 de febrer al Corte Inglés

 

 

Feia temps que tenia el desig de fer una experiència més intensa i llarga que les rutes solidàries. Em va sortir l’oportunitat de fer de responsable d’un projecte d’intercanvi amb les Escoles i les comunitats  de Dos Rios i Rio Zeleste de Costa Rica. Era un gran repte per a mi i vam formar un grup de quatre professionals de l’àmbit de l’educació, el treball social i la sanitat: la Núria, la Conxita, la Marisa i la Margarita que, molt il·lusionades, vam començar a preparar el projecte.

 

Projecte comunitat Dos Rios

 

1. Acollida del Wilbert  i presentació de la comunitat

Després de tant de temps preparant el projecte d’intercanvi amb el Wilbert, per fi ha arribat el dia que s’ha fet realitat el meu somni. Arribem a Curubanda Lodge, on el Wilbert ens acull molt bé. Entre tots definim els tres objectius principals del programa que desenvoluparem a l’Escola i al Colegio de Dos Rios:

 1. Intercanvi pedagògic amb els i les mestres 2. Participació en les activitats de classe 3. Elaboració d’un informe valorant el treball realitzat amb l’escola i amb la comunitat, que enviarem posteriorment.

En Wilbert ens explica que  la comunitat de Dos Rios  és un petit poble amb 320 habitants, amb 80 famílies amb baixos recursos, que es dedica a la ramaderia i a l’agricultura. Està envoltat pel corredor biològic dels volcans Rincon – Cacau, que protegeix la fauna i la flora. Una vegada a la setmana hi va el metge i el capellà  cada 15 dies. L’escola primària té uns setanta alumnes i la secundària un centenar.

 

2. Participació en actes culturals

En coincidir amb la celebració de l’acte cívic de l’Annexió del partit de Nicoya, he tingut l’oportunitat de conèixer les tradicions Guanacasteques i la seva història.

L’acte a l’escola ha consistit en l’entrada de la bandera, tots drets, mà dreta al pit, cantant l’himne; els nens i nenes ens han fet balls típics i seguidament el director ens ha fet l’explicació de la història de Nicoya, mentre anava senyalant objectes i menjars típics exposats. Llavors s’ha fet un concurs de bombes, que són uns refranys que es diuen per les festes de Guanacaste:“Las muchachas de hoy en día, son como la marimba,

no tienen ni quince años y andan con la gran timba.”

 

3. Escola petita i  senzilla: participem a Kinder i fem dramatitzacions

És una escola amb quatre classes, el menjador, la caseta del mestre i el Kinder (parvulari). He constatat que hi ha bon ambient entre els mestres i les  mestres, però no n’hi ha cap que resideixi a la mateixa comunitat. Col·laborem amb les mestres en les diferents activitats i preparem una representació amb els alumnes per l’últim dia, on  tothom hi participa fent disfresses, decorats etc...A la festa hi venen les mares i  s’acaba amb grans aplaudiments, mentre es reparteixen globus de colors. Ens dediquen unes danses i m’emociono i  dono les gràcies per tot el que hem compartit durant aquests dies tan intensos de vivències.

 

4. Institut o Colegio: gran festa de benvinguda i dinàmiques de grup

Acull alumnes de setè a onzè. Un bus escolar gratuït els facilita que puguin venir de diferents comunitats i assentaments. Alguns dels alumnes han de matinar molt per ajudar al treball del camp abans d’anar a l’escola. En sortir i a les hores lliures, l’única activitat que hi ha al poble són les màquines escurabutxaques. Les condicions laborals dels mestres són insuficients degut al retard del salari i al poc recolzament per part del departament d’educació. Ens organitzen una gran festa de benvinguda i un grup d’alumnes fa una representació. Ens demanen treballar sobretot el tema de la sexualitat. Estan preocupats per la quantitat d’embarassos d’adolescents que es troben en el Colegio És una mica difícil de tractar, ja que moltes vegades tenen vergonya, però mitjançant dinàmiques de grup aconseguim que expressin  els seus sentiments.

 

 

 

5. Convivència: a casa del mestre, al poble i als autobusos

La casa  és un espai reduït que compartim amb tres mestres més. Amb elles compartim inquietuds i il·lusions. Em sento molt propera a elles.

Vaig  al forn de pa on la Sabina m’ensenya l’obrador. A l’església escolto un petit grup de música portat per dues monges. Observo l’arc de Sant Martí. Mentre es va fent fosc i s’encenen els llums de les cases, van sortint tots els nens i nenes a saludar-nos i a presentar-nos els seus pares. La Leidy,  la cuinera de l’escola, ens convida a sopar. M’hi he trobat molt a gust, com si estigués a casa meva.

Decidim anar a Liberia a comprar material per l’escola. Està a 55 Km, però el viatge en bus dura tres hores, perquè gran part del camí és  pista de terra .

 

6. Natura salvatge, diversitat de fauna, gaudi dels sentits

Anem a unes fonts d’aigües termals de color blau. He descobert noves flors exòtiques al jardí dels voltants de Curubanda.

Vaig a  conèixer un zoo on acullen animals que troben pel bosc, perduts o ferits. En el volcà Rincón de la  Vieja he observat que saltava d’una banda a l’altre un  pisote, que és com una mona amb el morro punxegut. També veig un pavó  volador i una tijereta, que és un ocell que quan vola té forma de tisores. Fem una excursió a cavall pel parc de Ricón de la Vieja que no oblidaré mai.

 

7. Convivència, intercanvi, rebombori d’emocions

És una experiència que ens ha ajudat a ser més tolerants i respectuosos amb els altres.

M’emporto al cor el record de moltes persones amb qui he compartit el mateix sostre: xerrant, menjant, rient i fins i tot plorant. Marxo amb la bossa plena de vivències, records i nous amics.

M’he enriquit de tantes coses!  Recordo: les mirades transparents dels infants amb qui he compartit el dia a dia, els moments de comiat amb les mestres de l’escola amb una abraçada càlida i entranyable. A partir d’ara hi haurà un llaç que unirà Catalunya i Costa Rica.

 

Projecte de quatre comunitats de Rio Zeleste

 

1. L’Alex engrescat en el projecte

Comencem una nova etapa amb l’Alex, que és el líder de la comunitat del Pilon, que vol promoure el turisme a la zona del parc natural del volcà Tenorio, on hi ha el Rio Zeleste. A l’Alex li interessa el turisme comunitari com una fortalesa, no com una amenaça. Està engrescat en el projecte, perquè creu molt en l’intercanvi, doncs considera que ell ha après molt dels viatgers.

 

2. Pilon de Bijagua: l’escola, la cabana i animals perillosos

Escola amb pocs recursos econòmics. Els alumnes ens reben amb un vers de benvinguda. La Eliet, una  mestra motivada  i amb gran disposició a col·laborar, ens explica que l’escola la porta ella sola. Amb els petits fem cançons, danses i  jocs i amb els grans treballem els valors.

La cabana on visc és de fusta, molt senzilla,  a vegades no hi ha ni llum ni aigua. Està situada dalt d’un turó. Em sento amb plena harmonia amb la natura.

Un dia, quan entro a  la cabana, obro el llum i el primer que veig  és un escorpí a sobre el llit  i un altre al lavabo. Sort que el pare de l’Alex  puja amb un gran ganivet i els mata. Quin descans! L’endemà, enmig d’un reguerol d’un camí estret, surt el cap triangular d’una serp groga amb taques negres. És una Terciopelo que pot arribar a fer dos metres i mig. És una de les serps més verinoses del país, una picada pot ser mortal.

 

 

3. San Miguel: escola, festes familiars i desenvolupament agrícola

La mestra, Sara, té una dedicació completa a l’escola. Té un pes a la comunitat, formant part de diferents comitès. Realitzem diverses dinàmiques sobre les emocions i els valors, en les que els nens hi participen fent representacions. Estan fent una campanya de sensibilització sobre la protecció de la Danta, que és com un tapir que està en perill d’extinció i els nens han realitzat uns treballs per a un concurs. Els petits representen el conte de la caputxeta, que hem preparat amb tanta il·lusió, i els més grans surten a ballar el Torito i el Punto guanacasteco.

La Sara ens convida a una festa familiar molt entranyable, on  per uns moments m’he emocionat. Realment és una família molt unida,. La Marta és la persona que ens ha fet el sopar cada dia a San Miguel. Es una dona vídua, amb molta saviesa i experiència.

El Cacau és una empresa suïssa naixent, amb treballadors motivats per desenvolupar un projecte de futur. Compta amb vivers d’ experimentació que pretenen millorar la qualitat del producte.

 

 4. Santo Domingo: escola, ebais i religions

A l’escola ens fan una bona rebuda amb danses guanacasteques. La Floribeth, la mestra de primària, ens acull molt bé i organitzem activitats conjuntes. L’Ebais - Equip, Bàsic, Atenció, Integral, Salut - és el lloc on viurem durant uns dies. La veïna, la Lisbieth, ens ofereix el seu bany. Tot passejant en mig dels paratges, conversem sobre les diferents creences religioses que hi ha al poble: catòlics i evangèlics. Ens conviden a participar a la missa. A l’església evangèlica,  ens dediquen una pregària, que ens sorprèn una mica però és la seva manera d’ expressar-se. Vaig a  passejar sota la llum dels estels i la lluna creixent, per pair tot el que he viscut.

 

5. Las Flores: escola, acollida en famílies i els indígenes Malecos

L’escola és la més gran i la millor equipada de material. Disposa d’un Kinder subvencionat per l’Estat. Amb els petits fem una rotllana sota al porxo, perquè es posa a ploure, i els ensenyo cançons amb mímica. Acabem repartint globus i  dansant.

Estic allotjada a casa el Benigno i la M Elena. Es dediquen a la cria de cinc vaques que pasturen al voltant de la casa. La casa és senzilla però confortable. El dia 15 d’agost és el dia de la mare i fan una gran festa. Venen tota la família inclòs un nét d’onze anys muntant a cavall, ja que és el seu mitjà de transport habitual. M’acomiado amb pena, però els portaré sempre al cor, no oblidaré mai els dies passats amb ells.

Anem a conèixer el Palenque Margarita i entrem en una cabana feta amb sostre de palma, on l’ Ariel ens fa  una demostració de com es comunicaven amb els tambors.

Travessem el riu sobre uns troncs fent equilibris per anar a conèixer el Palenque Tongive, on conversant amb el mestre de l’escola  ens informem que hi ha 50 alumnes que aprenen maleco, doncs els interessa molt que no es perdin la llengua i els costums.

 

 6. Cabana de la muntanya: descans, revisió i propostes.

Anem uns dies a la cabana de fusta, que està situada a la muntanya a sobre Bijagua. És molt acollidora. Durant aquests dies dediquem moltes estones a valorar el treball del projecte realitzat. Anem a fer una passejada pel parc de les Heliconias. Trobem  arbres centenaris i plantes exòtiques, ponts penjats etc... L’Alex  ens ve a veure i fem la revisió del projecte. Ens acomiadem emocionades. És una gran persona, ha estat un regal haver-lo conegut. Desitjo de tot cor  que tot li vagi bé.

Valorem l’experiència com a molt enriquidora, i elaborem les propostes de futur per la continuïtat del projecte. Per part de les comunitats es valora també molt positivament l’experiència.

A mi personalment  aquestes vivències m’han ajudat en la meva vida diària. He trobat solucions ràpides als problemes que en altres moments m’haguessin col·lapsat. La meva vida és més senzilla a partir de tot el que he après viatjant.

 M’emporto a la motxilla: l’enriquiment de l’intercanvi entre les comunitats, que m’ha ajudat a ser més tolerant i aprendre a compartir; l’obertura d’horitzons més amplis, un descobriment d’una part meva fins ara desconeguda i una connexió amb els meus sentiments més profunds. Aquesta experiència m’ha ajudat a transformar la meva vida.

                                                                                            Conxita Tarruell i Llonch

El dijous 14 de febrer a les 19:30 faré la presentació de l'audiovisual de la primera part de l'experiència a Costa Rica. Que consta d'un recorregut pel país visitant projectes de dones i comunitats indígenes.

 

Us hi espero a tots i a totes

 

Conxita Tarruell Llonch

COSTA  RICA, PURA  VIDA!

 

 

Un viatge, un nou país, una nova cultura, nova gent, una experiència enriquidora. Per fi després de molts entrebancs durant un any i mig s’ha realitzat el meu somni.

Avui quatre de juliol iniciem la ruta cap a Costa Rica, quatre amigues viatgeres: Dolors, Margarita, Susanna i Conxita, motivades a conèixer a fons la realitat d’aquest país tan apassionant.

 

San José, la capital, porta d’entrada

Arribem a San José esgotades després de 24 hores de viatge amb avió. La primera  persona que ens rep és el Pepe, un franciscà espanyol,que fa molts anys que viu allà. Ens convida a menjar tamal i fruites tropicals. Una bona entrada al país, ja que ens hem sentit molt ben acollides parlant amb ell de les seves vivències i experiències  amb els costa-riquenys.

 

Cahuita, la nostra casa Siatami del Carib

Agafem el bus cap a Puerto Limón. El viatge és llarg i cansat, però gaudim del paisatge tan espectacular. Quan arribem a Cahuita, el William ens esperava per ensenyar-nos la casa on estarem durant una setmana. Es senzilla i confortable! Està una mica allunyada del poble i com que ja es de nit, el camí es fosc i s’escolten  els sons d’animals estranys. No les tenim totes! Un cop arribem trobem molt ambient amb música afro-caribenya, doncs hi viuen molts descendents de jamaicans que van venir per la construcció del tren del Caribe. L’endemà anem a passejar pel parc de Cahuita. Gaudim caminant entre la platja i la selva enmig d’un paisatge exuberant, entre mones cara blanca, que ens observen amb atenció per si ens poden estirar alguna cosa de la nostra motxilla. La tornada ha estat tranquil·la amb un bany reparador, he viscut uns moments de pau i serenor mentre s’aproximava el capvespre a la platja.

 

Manzanillo i Puerto Viejo

Ens banyem a la platja de Manzanillo, l’aigua del mar està al punt! Al voltant de la platja, famílies ticas estant  menjant sota les palmeres.

Durant el trajecte en bus cap a Puerto Viejo va pujant molta gent, formem com una gran família. L’autobús aquí i a altres països de Centre Amèrica és com un punt de trobada. Hi ha els amics que fa temps que no es veuen, la difusió de xafarderies i algun que altre petó d’enamorats. Hi ha moltes persones en un espai molt reduït, és crea una sensibilitat col·lectiva; els passatgers asseguts aguanten les bosses dels qui van drets, els joves s’aixequen quan hi ha gent gran o noies jovenetes amb nens petits. M’ha qüestionat aquesta manera tan diferent de fer comparat amb el nostre món tan individualista.

A Puerto Viejo he reviscut la novel·la de Pura Vida de Mendiluze ambientada en aquest port. Hi havia molt ambient musical  i ple de gent passejant pels carrers. He entès què vol dir “Pura Vida” aquesta expressió que els ticos utilitzen sovint tan per saludar, com  per dir bon dia. Per ells significa viure el moment present, gaudir de la vida i la natura plenament.

 

Punta Cahuita i Puerto Uvas

El Roberto, un pescador negre, ens porta a fer la ruta per mar fins a Punta Cahuita i Puerto Uvas. Gaudeixo posant-.me a davant de la barca observant el parc des de fora. Ens explica la història de Cahuita:

• El poble primer estava situat a la Punta, fins que fa 120 anys el president Alfredo Gonzalez va naufragar i els cahuitens el van salvar.
• El president va estar tan content que els va regalar un terreny on ara és Cahuita.
• Queden les restes de l’antic port de Cahuita, a sobre els pals hi ha gavines tan quietes que semblen estàtues.
• Actualment hi viuen uns 2500 habitants. A l’escola hi ha uns 500 nens.

Veiem la barrera de coral de l’escull més important d’aquesta zona. No hi podem arribar, fa mala mar i amb la barca rasquem amb unes roques. Un bon ensurt! Baixem al parc, travessem el riu, avui no hi ha tanta aigua. Observem atentament, per si veiem algun ós peresós. No en veiem cap! Quan estem dinant tranquil·lament a Sobre las olas ens apareix un ós peresós i ens aixequem de cop a fer fotos. Semblem unes nenes amb una joguina nova, és com un ós de peluix.

Tot passejant anem a correus a tirar les postals. El senyor que ens atén, comença a dir:

·        El dia és para descansar y la noche para dormir.

·        Dicen que el trabajar és salud, entonces que trabajen los enfermos.

·        Vosotros habeis inventado el reloj, nosotros tenemos el tiempo.

·        Los ricos son tan pobres que solo tienen dinero.

     Fem l’últim sopar a la casa de Siatami que vol dir: sia –pedres sagrades curatives i endevinatòries i tami- dins la jerarquia Bri Bri l’encarregada de cuidar les pedres sagrades dels metges. Un bon nom per aquesta casa on ens hem sentit molt ben acollides. Ens acomiadem del William, un noi encantador que sempre ha estat disponible pel que hem necessitat. .

 

 

Comunitat indígena Bri Bri de Yorkin

Tenim interès per conèixer els Bri bri. Plou a bots i a barrals, quan ens llevem, però el Nemo, el noi que ens acompanya ens diu que no ens hem d`espantar per la pluja, doncs d’un lloc a l’altre pot variar molt. A la carretera travessem tres riuets, però ell domina la situació. No hem de tenir por! Posem tota la confiança en ell.

Quan arribem a l‘embarcador de Bambú ens espera la Bernarda, fundadora de les dones artesanes de Stibrawpa. Ens diu que el seu marit Eliodoro ens portarà  en barca pel

Riu Yorkin. Ella se’n va a agafar el bus per estudiar ecoturisme per promocionar la comunitat. Pugem a la barca feta amb el tronc d’un cedre, naveguem durant una hora, és un gaudi de natura, a una banda hi tenim Costa Rica i a l’altre Panamà. Al arribar, un grup de voluntaris americans s’espera per pujar a la barca, doncs és l’únic mitjà de transport. Nosaltres comencem a caminar amb el Julián, marit de la Prisca presidenta de la comunitat, trepitjant el fang vigilant de no relliscar. A la cabana la Prisca ens té preparat un “fresco de Carambola”, fruita en forma d’estrella. Mentrestant ens parla del projecte de les dones artesanes Bri Brí:

·        Van començar el projecte a l’any 1988. Els homes  primer no hi estaven d’acord, ells preferien l’agricultura, però va guanyar el projecte artesanal de les dones. Finalment les van recolzar.

·        Han estat sis anys estudiant i formant.-se.

·        Ara són quinze dones i quinze homes. Hi ha molta jerarquia.

·        Fa vuit anys que es dediquen al turisme

·        Des de l’any 2006 tenen escola de primària.

• Un grup de 27  voluntaris evangelistes de Colorado col·laboren amb l’aportació econòmica i treballant quinze dies per començar una escola de secundaria.
• Han rebut diverses ajudes de diferents organitzacions com ACTUAR, una associació que promociona el turisme rural. Són els que els posen en contacte amb l’ exterior. Entre ells formen una xarxa interna d’ecoturisme indígena.
• Són unes 21 comunitats Bri Bri.
• Es dediquen a plantes medicinals, cacau, arròs i a la caça.

• Fan cerimònies en el naixement (quan la mare té un nen es tanca i torna quan el nen ja té vuit dies.) i en la mort (emboliquen el mort amb fulles de Bijagua i el purifiquen amb cacau i cafè).
• Mengen plàtan, frijoles i carn fumada.

Passegem per les plantacions de cacau, plàtans i ens ensenyen les plantes medicinals i com fan la teulada  trenant fulles. Ens banyem al riu i anem a dinar utilitzant com a plat una fulla de plàtan amb palmitos, pollastre, arròs i frijoles. Més tard ens expliquen el procés del cacau: primer el passen entre dos pedres grosses, després els grans els posen en  una màquina de trinxar i finalment surt la pasta de cacau.

Ens acomiadem amb pena doncs hi ha una bona empatia entre nosaltres. Ens sentim molt properes aquestes dones lluitadores que han sabut mantenir la cultura Bri Bri i agafar les coses bones de la nostra, intercanviant experiències entre uns i altres.

.

Bocas de Toro a Panamà

       L’Eduardo és qui ens ve a recollir per acompanyar-nos a la frontera. Ens ha

       explicat coses interessants sobre Sixaola el poble on ell viu :

·        El 10 % d’ habitants són ticas, el 20% nicas i el 70% panamenys.

·        Els que els costa més adaptar-se són els nicas .

·        Costa Rica té uns 4 milions d’ habitants i  uns 80.000 no tenen papers.

·        Tothom té el servei Sanitari cobert.

·        Hi ha escoles per a tothom. Cada poble té la seva escola. Posen el bus i el menjar gratuït.

·        El govern defensa molta a les comunitats indígenes. Els proporciona ajudes econòmiques.

Travessem el pont a peu. Un cop a Panamà agafem una barca fins a les illes de Bocas. Allà el capità Livingtong, ens porta a fer una ruta per veure els manglars i els corals. Fent snorkel, hi ha un moment en que tots els peixos van a la mateixa direcció, jo els segueixo com un més. Per uns moments em sento com un peix a l’aigua! Els dofins salten  juganers, seguint les ones que fem amb la barca. Sóc molt feliç amb els meus animals preferits, que ens segueixen. No oblidaré mai aquests moments de plenitud!

El dia següent anem a Zapatilla, una illa paradisíaca on es va filmar la pel·lícula Robinson Crusoe i Supervivientes. Amb el Keo, un noi americà vaig nedant fins una illeta amb una palmera, típica de nàufrag com la del tricicle. A la tornada trobem molta corrent i ens costa molt nedar. Llavors, ens vénen a buscar amb la barca i ens porten a un altre lloc on veiem peixos de colors.

 Al parc Frog Red  trobem la granota vermella més petita del món. Ens enfanguem fins al coll, però val la pena! A la nit anem a ballar al Barco Hundido. Al principi hi ha poques persones a la pista. Quan ens hi posem nosaltres es va animant. Ballem merengue i regueton sense parar.

Al matí següent anem a Punta Drago i a la platja de les estrelles on en trobem moltes. Es una platja verge, fins i tot veiem un dofí que ens saluda. Caminant descalces, sentim que ens piquen molt els peus, no sabem què passa, fins que ens expliquen que són uns eriçons que es diuen Dolar i que al desintegrar-se tenen unes punxes fines i transparents que es claven i no es veuen. Hem de tenir paciència, ja passarà! Intentem guardar a la nostra memòria el record d’aquesta platja pura i salvatge!

 

 

 

 

Navegant pels canals del Tortuguero

Marxem fins a Siquirres on ens espera un autocar que ens porta fins als canals. Durant el trajecte ens expliquen sobre plantacions de  bananers:

·        L’ any 1889 Minor  Keith el pioner del ferrocarril al Atlàntic va fundar la United Fruit  Company que va convertir Costa Rica en la primera república de bananers a   Amèrica Central

·        El cultiu de les bananes va començar com a producte secundari del ferrocarril del Atlàntic. Només es plantaven al costat de la via per ajudar a pagar els costos de la construcció i alimentar als treballadors.

·        El fàcil cultiu va atraure de seguida capital estranger i es va exportar per tot el món.

·        Hi va haver una brutal explotació de la ma d’obra de persones de diferents països, sobretot jamaicans que eren els que resistien més la duresa de treball.

·        Una plaga dels bananers cap als anys 30 va fer que la United abandonés Limón deixant la regió a la misèria.

Ens deixen a l’embarcador on una barca ens porta fins a Laguna Lodge un lloc paradisíac. Ens donen la benvinguda, mengem i anem al Museu de la Tortuga. M´ha agradat molt l’audiovisual i l’exposició. He après:

·        La tortuga verda pot posar ous  4 o 5 vegades en dos mesos. Es la que cria a tortuguero.

·        La tortuga Baula s’ha de protegir. N’hi ha poques al món.

·        El peresós menja normalment fulles d’un arbre que es diu guarano o de l’ametller. Defeca sota l’arbre que ha agafat el menjar.

·        Les formigues que mengen fulles verdes, en una nit, es poden polir tot l’arbre.

A la nit marxem amb la barca per veure les tortugues. Es bonic veure el Carro i la Via  Làctea. Quan arribem comencem a caminar fins a una carpa on ens esperem una bona estona, llavors ens avisa un “rastreador” que hem de tornar cap a l’altre banda on ha vist una tortuga. Quan arribem  allà trobem set grups mes de deu persones. Els  guies ens van fent passar per torns, mentrestant els altres s`esperen en silenci a les fosques. Hi ha força respecte! És impressionant veure com va posant els ous un darrera l’altre fins a un centenar. Quan ha acabat ha tapat amb sorra el seu niu amb les potes de darrera.

El guia especialista  en tortugues ens explica:

·        Quan estan fent aparellament floten sobre el mar.

·        Quan els ous estan fecundats la tortuga surt de l’aigua del mar i busca un lloc per guardar els ous.

·        Les tortuguetes tarden dos mesos en sortir.

·        De les 110 que en surten en sobreviuen poques, doncs algunes no arriben al mar perquè es tomben panxa enlaire i es moren. Les que arriben al mar com que floten venen les gavines i se les mengen..

Acabem el dia esgotades però satisfetes d’haver vist la tortuga verda. En silenci en la foscor sentim la remor de les onades sota els estels de la nit

L ‘endemà amb la barca fem una ruta pels canals del parc. Veiem molts animals: garsa, tucan, mono aranya, cocodril, rat penat. Hi havia racons molt frondosos, m’he deixat portar pels sons de la selva. Al acomiadar-nos els homes de l’ embarcador ens diuen adéu “Purpurosas”. Davant la cara de sorpresa que posem ens expliquen que vol dir dones amb el cor vermell ple d’amor que lluiten contra el mal. Ens  ha agradat!

 

 

 

 

Ruta amb el cotxe en direcció a l’ Arenal

Lloguem un 4x4, és força còmode, amb aire condicionat. Iniciem la ruta, el paisatge que veiem és completament diferent del Carib. Veiem més muntanyes, pels pobles hi ha més indústria. desenvolupada. Arribem de nit a Fortuna i anem a dormir aviat.

L’endemà marxem cap al parc Nacional de l’Arenal i comencem caminant pel peu del volcà, per un bosc de vegetació exuberant. Al camí vell trobem pedres de lava de l’ explosió del 68 . Més d’un moment  sentim el so del volcà, semblava un tro. Finalment veiem el volcà sense núvols, quin regal per la vista! Agafem el cotxe i arribem fins un mirador, just quan estem dinant sota el porxo es posa a ploure. Gaudim de les vistes del volcà al fons sota la cortina d’aigua. Anem al balneari d’aigües termals Tabacon i ens banyem en el riu d’aigua calenta on hi ha piscines que pots anar entrant i sortint com si fos un gran Spa. Pels  jardins ens ha agafat com una bogeria per fer fotos de flors de moltes classes  diferents que mai hem vist. Sopem allà mateix en un bufet lliure. Decidim anar a veure el volcà des d un pont que té molt bona visibilitat. Un cop allà veiem que és un lloc feréstec on no hi ha ningú i com que no ens fa cap gràcia, marxem. Arribem a l’hostal i trobem al Luís un senyor que va conèixer personalment a Don Pepe Figueras, president de Costa Rica i  fill de catalans. Ens  comenta que va ser un gran home que va fer molt bé pel país fundant escoles, hospitals i abolint les armes. Parlar amb ell és molt agradable però ens anem a dormir, ja que ens recomana que demà ens llevem d’hora i  tornem a intentar veure el volcà .traient lava.

A les cinc del matí ens llevem i anem a l’observatori-mirador on esperem una estona que desaparegui la boira. Visitem l’exposició on veiem fotografies de diaris que expliquen quan hi va haver l’explosió del 68 i 92 en el que van morir varies persones. Amb diferents aparells van controlant si hi ha algun moviment estrany per poder avisar a la població. Estem una estona més per si veiem el volcà però no es deixa veure. Mala sort!

Decidim marxar a la comunitat de la Unión on coneixem les dones artesanes  de Corazones Valientes  i veiem part del seu treball i ens expliquen:

• Fa quinze anys que van començar amb l’ajuda de Rebeca Hair, una noia de Cuerpo de Paz, organització dels EUA, que les va animar a fer cursos d’artesania i van fundar la comunitat de Corazones Valientes.
• Eren setze dones al principi, algunes no les va recolzar el marit i van deixar-ho. Ara son vuit però ben organitzades.
• Treballen l’artesania junt amb el treball de camp.

 

Gaudim de la natura a Monteverde

Hem agafat el cotxe donant la volta al llac Arenal en direcció a Monteverde En alguns moments ens ha semblat que rebentaven les rodes, doncs el camí estava en mal estat. No ha passat res de miracle.

Al matí anem al Mariposario .Ens agrada molt perquè aprenem moltes coses. Ens donen un

pot amb papallones acabades de néixer perquè les deixem anar. Ens han explicat:

 

• Les varietats de papallones segons les regions de Costa Rica.

• Les papallones copulen 24 hores seguides.
• Les formigues Zampa les utilitzen per fer sutures. Posen la formiga sobre una ferida perquè mossegui la ferida, deixen el cap a dins, treuen la resta del cos i així successivament.

Quan arribem a l’ hostal ja han arribat la Núria i la Marisa que es quedaran un mes per compartir amb la  Margarita i jo una experiència d’intercanvi amb escoles de diferents comunitats. Estem contentes de retrobar-nos i totes sis ens en anem al Parc de Monteverde a passejar pels ponts penjats on gaudim plenament de la natura observant les copes dels arbres i veient colibrís.

Al capvespre visitem el Ranario, ja que les granotes surten quan es fa fosc. En veiem de totes mides, de la més geganta a la més minúscula que haguem vist mai. El guia les crida i elles li contesten.

Al matí decidim tres de la colla anar a fer canopy que consisteix en deixar-te anar amb una tirolina  per sobre els boscos. Els guies ens posen cascs, guants i arnesos i ens fan fer unes proves i firmar uns papers per si ens passa alguna cosa. Per un moment he dubtat però finalment m’he decidit. M’he deixat anar pel cable, però no he donat prou impuls i he quedat frenada al mig, llavors m’han dit que em girés i m’agafés com una mona, continuant el recorregut fins el següent pont. Quan menys m’ho esperava m`han deixat anar fent rapel des de dalt d’un arbre. He fet un crit però he quedat descansada. Ha estat tota una experiència d’adrenalina..

 

Isla Chira,dones lluitadores i artesanes. Platja de les Conchas.

Pugem les maletes a la vaca del cotxe. Costa una mica però finalment ho aconseguim. Hi cabem just totes sis i els paquets. Quedem que farem torns per anar a darrera amb les maletes.

Quan arribem a Costa de pájaros a la pulperia “Don Elias”, deixem el cotxe aparcat i agafem el vaixell cap a la isla Chira, travessant el golf de Nicoya.

Quan arribem, la Liliana, responsable de l’alberg  ja ens espera per pujar al Bus. El viatge és distret, doncs va parant a tots els poblets repartint i recollint paquets. A l’alberg ens explica que la primera cabana la van fer elles ja que els homes no les ajudaven.

Un cop acabada la cabana en lloc de desanimar-se van començar a construir un vaixell, per anar al Santuari de los Pájaros. Ens diu que ara els homes ja les recolzen i que mentrestant ella prepara el sopar el seu marit ens acompanyarà a visitar aquesta petita illa habitada només per ocells. És impressionant veure els ocells com fan els nius, ara que és època de reproducció. La Fragata mascle que  s’infla el pit vermell per seduir a la femella. El Pijiji, com un ànec amb el bec vermell, l’Ilús blanc amb potes i bec vermell.

A la nit a l’habitació hem trobat escarabats, papallones i un niu d’abelles al bany. Ens hem protegit amb la mosquitera i a dormir.

Ens llevem a les cinc per anar a veure la sortida del sol amb la Mergem una noia de       

 l’ organització del Cuerpo de Paz .Ens explica:

• Va començar l’any 83 amb el president Kennedy
• Els seus tres objectius són: 1-conèixer cultures diferents. 2-promocionar les dones. 3-promocionar la tecnologia.
• Hi ha 7000 persones repartides per tot el món i 100 a Costa Rica.
• Consta d’ estades de dos anys per promocionar un projecte en un país que ho necessita.
• Entre els diferents membres estan intercomunicats i fan uns cursos preparatoris i formatius.
• Viuen en famílies i cobren un sou per manteniment.
• Ella és d’Alaska i fa un any que està a Chira, fa projectes de microcredit i viu a casa d’ una de les dones de l’alberg. Té la il·lusió de muntar un forn de pa, doncs no n’hi ha.
• Després d’ esmorzar anem amb la  Liliana  a la platja de las Conchas o Románticos.  La sorra està plena de petxines. No puc estar de posar-me a l’aigua en una platja tan verge, de cop noto unes picades i ens diuen que són pulgas de mar, uns insectes que piquen a l`aigua .  

 

Anem a veure el taller d’artesanes i ens expliquen :

 

• Són onze dones que estan molt ben organitzades, fan torns entre elles i s’ajuden.
• Treballen amb llavors de plantes i fan collarets, braçalets i arracades.
• Ens ensenyen la tècnica que utilitzen per decorar i buidar el Jicaro un fruit gros com un coco.

Ens acomiadem d’elles i les animem a continuar amb el projecte.

Tenim una conversa molt interessant amb la Liliana,ens expliqa com va començar el projecte de l’alberg.

El que m’ha impactat més:

·        Van començar fa set anys, quatre dones que un dia van comunicar-se les seves inquietuds i van decidir ajuntar forces

·        Feien les reunions quan els marits anaven a pescar.

·        Els primers diners que van recollir va ser fent. viatges amb la barca per les persones que volien conèixer l’ illa. Després van invertir en el projecte de l’alberg i medi ambient.

·        Hi ha hagut un progrés a Chira. L’alberg ha aportat més visitants i han posat un bus que recorre tota l’illa i han posat unes barques més grans.

·        Altres famílies s’animen a fer l’acollida i elles les recolzen.

·        Es reparteixen la feina: cada una fa allò que té més facilitat i treballen 24 dies cada mes.

·        Primer els marits no les entenien, alguns van marxar. Ara després de set anys valoren el que han fet i les recolzen.

      M’emociono quan sento parlar a la Liliana amb tanta força i energia. M’ha encomanat la seva il·lusió. El que diu li surt del cor. Penso que si elles han aconseguit tant començant de zero, nosaltres també podem tenir el que realment volem, lluitant amb força i afrontant amb valentia les noves situacions que ens anem trobant. L’experiència d’aquestes dones ens dona força per afrontar aquesta nova etapa que començarem amb les quatre Ticas solidàries: Margarita (infermera)  Marisa ( Educadora Social ) Núria i Conxita (mestres).

      Ens acomiadem de la Dolors i la Susanna amb les que hem compartit la primera etapa de coneixement del país. Ens organitzem les “Ticas” per engegar una experiència capdavantera d’un projecte d‘intercanvi i convivència amb petites comunitats rurals.

      Més endavant, quan hàgim fet la valoració del treball, us explicarem les vivències que han estat molt enriquidores. Quants moments durant la nostra experiència d’intercanvi  hem recordat, les dones lluitadores de Chira que amb la seva força i valentia han tirat endavant el seu projecte....

      Voldria encoratjar a les dones de tot el món que lluitin pel que realment volen i  desitgen. Tot és possible gràcies a la perseverança i la unió de forces. Escoltem el que realment sent i estima el nostra cor i posem l’energia necessària en les nostres il·lusions i projectes. Amb constància segur que aconseguirem el que realment volem i estimem. 

 

 

 

                                                                                                   Conxita Tarruell i Llonch  

 

                                                    

Hola a tots,
us convido el dijous 25 d' octubre a les 19.30 a la projecció dels audiovisuals "Perú " i "Brasil" que es farà a la sala Àmbit Cultural ( 6ª planta ) Corte Inglés de Sabadell.
Em faria molta il·lusió que vinguessiu a compartir amb mi les experiències d' aquestes rutes solidaries  per America Llatina que durant aquests anys  han anat transformant la meva vida.
Els meus fills Pau i Fran m' han ajudat molt il·lusionats a fer el muntatge audiovisual amb els seus coneixements tecnològics.
Us espero , fins aviat!
Una abraçada!
Conxita 

M'han publicat un artícle a Spiral Magazine, la revista de Marsan, que és un centre de productes naturals.

Aquí us poso la foto de com ha quedat tot plegat.

Us informo que he sortit a la Vanguardia digital. Us passo el link per si voleu veure l'entrevista.

 

Noticia<---- cliqueu aquí

  

 Activitats del mes de març:

 

El divendres  2 de març a les 20.30 a l' auditori de la  Purissima al C. Capmany 36 en el sopar de la fam faré un testimoni sobre l' experiència de la ruta solidaria a Perú. Anirà acompanyat d' un video.La Maria Creus parlarà del Senegal.

 

El dijous 8 de març dins els actes del dia de la dona a les 18  a l' auditori de la Purissima parlaré de les dones lluitadores a Perú.Acompanyat d' un un video.

 

Us convido a venir a compartir la meva experiència!

 

Conxita

Aquest diumenge és Sant Francesc Xavier, un home a qui l’ esperit missioner el va portar a recórrer el món. Tu et sents també una mica missionera?

 

M’agrada recórrer món per conèixer altres cultures i  altres maneres de viure. Penso que  tenim molt per aprendre uns dels altres i la millor manera és a partir d’ intercanvis  culturals.

 

 Aquest estiu has estat al Perú; és la tercera ruta solidària que fas en els darrers tres anys. Quin és l’ objectiu d´ aquests viatges? Quina diferència hi ha entre un camp de treball i  una ruta solidària?.

 

La ruta solidaria consisteix en recórrer un país visitant projectes, convivint en famílies i col·laborant econòmicament en l’estada. Un camp de treball consisteix en estar en un lloc concret, durant un temps i col·laborant en un projecte.

 

Com es va despertar aquesta inquietud viatgera?

Ara farà uns cinc anys, vaig anar al Senegal a conèixer la realitat de l’ escola Pia d’allà. Varem tenir un intercanvi amb els mestres, que va ser molt enriquidor; vaig descobrir un món molt diferent al nostre i em vaig adonar que havia d’ aprendre molt d’ ells, sobretot pel que fa a valors humans.

 

 Quins llocs has visitat concretament aquest estiu?

 

Lima ,Pampa Hermosa, Tliticaca i Vall Sagrada dels Inques.

 

 Què en destacaries de cadascun ?

 

De Lima els projectes dels barris perifèrics; de la Pampa Hermosa la visita a una ONG (Tunki) que defensa la natura, allà  vaig poder gaudir d’ un paisatge impressionant. De Titicaca destacaria el fet de compartir costums i tradicions dels habitants de Taquile i de la Vall Sagrada em va donar la possibilitat de  conèixer més a fons la cultura Inca visitant el Machu Picchu.

 

Què et va impactar més del viatge ?

 

Vaig tornar amb la maleta plena de vivències, aquell cel tan blau, el  paisatge tan canviant enmig de les boires en el Machu Picchu i el bon record de les dones lluitadores.

 

 En quin projectes heu col·laborat aquest any?

 

-“Asociación Programa Educación Infantil” a San Juan de Lurigancho.

- “Red del Adulto Mayor “ a Villa Salvador.

-“Mantay “ de mares adolescents a Cusco.

 

 Què és el que t´ha atret més del país i de les persones que has conegut? És a dir, com viuen els inques, com és allà la vida de cada dia? La gent és més feliç?

 

Viuen una vida molt senzilla, amb poca cosa són feliços; no tenen temps de pensar més enllà del present i miren de gaudir-lo, acceptant el que tenen. Són pobles pacífics, amb la mirada innocent.

 

 Com viuen el fet religiós? Té algun punt en comú la seva actitud religiosa amb la nostra?

 

Són molt religiosos i practicants. Hi ha un sincretisme religiós entre les creences inques i el catolicisme.

 

 

 

Tinc entès que a la Pampa Hermosa vau conèixer una català, en Toni.

Parla’ns una mica de la seva experiència.

 

El Toni és un català que fa una experiència de voluntariat , fent de mestre en una escola unitària . L ‘ hem felicitat pel seu treball  i la valentia que té per viure  sol i en condicions precàries.

 

 

 Què t´ha aportat a nivell personal aquest viatge? Has estat més enriquidor que els anteriors?

 

Cada viatge em fa créixer una mica més com a persona. És com l’ escola de la vida!

 

 Un dels moments que no oblidaras mai

 

Hi ha molts moments que no oblidaré. Un dels que porto en el meu cor és el sopar a la llum de l’espelma  i amb la brasa del foc ,a casa la Vicenta la dona que em va acollir a Ninabamba. Una dona que la vida ha tractat durament però després de compartir una bona xerrada vaig copsar molta fortalesa i valentia.

 

 Ajuden aquest viatges a ser una mica més humans?

 

Si ajuden  a  ser més tolerants i entendre més les diferents maneres de pensar.

 

 Conxita, hi haurà proper viatge?

 

Ho decidiré el mes de maig quan Setem faci les reunions per proposar els diferents països.

 

 Animaries a la gent a participar d’ aquesta experiència?

 

Si ,penso que val la pena . Aprens molt! Ja no tornes a ser el mateix de quan  vas marxar, tens una visió més amplia del món.

 

Què han de fer els que hi estiguin interessats? On s´ han d’ adreçar?

 

A Setem..Email –rutes@setem.org..Web-wwwsetem.org/cat.tel-934415335

 

 

Tinc entès que els que vulguin llegir la teva experiència sobre el Perú poden fer-ho via internet o per mitjà d’ algunes publicacions.

 

A viajeros.com i a viatgeaddictes.com. També hi tinc publicat el  text de Brasil i Equador amb fotografies. Al gener sortirà un resum  a la revista Rutas del Mundo.

 

 

M’agradaria acabar aquesta entrevista amb algun pensament o llegenda  inca que t’hagi acompanyat durant aquest viatge.

 

He quedat impressionada de conèixer més a fons la cultura Inca; no tenien llengua pròpia, però transmetien la seva història per mitjà de llegendes que es passaven de veu en veu. Una que em va cridar l’ atenció és la Llegenda de Cusco:

Manko Qhapaq  va estar elegit per fundar la ciutat de Cusco. Els Déus li van donar una vara d’ or i on es va clavar va fer construir els primers edificis .Va ensenyar als seus habitants a cultivar la terra. Quan va acabar es va col·locar al cel per convertir-se en el sol per il·luminar la terra.

 

 

Per escoltar l'entrevista cliqueu sobre aquest enllaç o copieu-lo a la barra del navegador com si fos el nom d'una pàgina web.

 

L’interès per conèixer la realitat del Brasil, ens ha unit a dotze persones de diferents llocs de Catalunya, en un projecte que organitza Setem. És una ruta solidaria de vint-i-tres dies, de turisme responsable.Es tracta en una estada intercultural de convivència, col·laborant econòmicament amb les famílies d’acollida i visitant projectes.

La ruta ha consistit en conèixer la ciutat de Rio de Janeiro i una part de l’estat de Bahia. A Rio de Janeiro hem visitat els projectes d’acollida de nens de carrer que s’estan realitzant a dues faveles diferents. També no podia faltar pujar al Corcovado on hi ha el Crist Redemptor i des d’allà fer-nos la idea de la geografia de la ciutat veient les grans platges de Ipanema i Copacabana, on la gent passa el temps fent esport..

A l’estat de Bahia hem anat a diferents llocs: a l’illa de Morro de Sao Paulo i a les cascades de la Chapada Diamantina, on hem disfrutat de la natura. També hem estat acollits a un assentament del MST (Moviment Sense Terra ) i uns quants hem anat a la comunitat de Taizé a Alagoinhas. El punt central del viatge ha estat Salvador de Bahia.

A l’assentament del MST  hem conegut els camperols que lluiten per la terra i reforma agraria sense vinculacions polítiques o religioses. Ells controlen els faschendeiros que no paguen impostos i quan el deute equival al valor del terreny, el govern s´ho queda  i ho deixa al MST a canvi que treballin la terra . Toquen vuit hectàrees per familia que consten d’una casa, pati amb arbres fruiters i un terreny per cultivar. Entre ells s’ajuden i es reparteixen els fruits dels terrenys comunitaris mitjançant assemblees periòdiques.  La seva acollida  ha estat senzilla però molt càlida.

Per a mi era un repte personal anar a conèixer la comunitat de Taizé a Brasil i encara més després del traspàs del germà Roger, que per a mi ha estat un punt de referència en la meva vida. Hem participat a la pregaria del migdia, m’he emocionat amb la cançó de bendigo al señor amb portuguès. Em sentia com a casa, estava feliç perquè podia fer un homenatge al Germà Roger. Ens ha atès el germà Marcia que ens ha explicat que tenien una brincadera, que és un lloc pels nens del carrer on els fan jocs i els donen menjar. Als més necessitats els animen a anar a l’escola on hi ha nens cecs, sords i amb dificultats. Un cop a l’any organitzen una cursa de bicicletes tàndem on hi ha un cec i un sord. És molt  bonic compartir el sentit que té cadascú més desenvolupat i ajudar-se mútuament. La comunitat ecumènica de Taizé és un oasi de pau que conforta i asserena.

 

Salvador de Bahia està situada a dues hores en avió des de Rio. És el cor de les tradicions africanes d’Amèrica. Hi ha un 70% de negres descendent dels esclaus.

La Mércia, la nostra acompanyant, és filla de Salvador de Bahia i practica el Candomblé. Ens convida a una festa d’aniversari de la seva amiga Regina que representa a la Mulandinha dins de l’entitat de la religió afro. Com que no ho entenem gaire li comencem a fer preguntes i encetem una conversa interessant.

- D’on prové el Candomblé? li preguntem

- Vé d’una herència cultural africana que dedica el culte a unes divinitats anomenats Orixás.

- I com s’ha pogut mantenir després de tant de temps d’esclavitud?

- Perquè hi ha un sincretisme religiós entre el catolicisme i el Candomblé, per això a cada Sant li correspon un Orixá. Així han pogut mantenir aquests rituals amagats sota un vernís de cristianisme.

El Pelurinho és un barri de Bahia on assotaven als esclaus. Actualment té molta vitalitat, és escenari de molts concerts de música africana com Olodum. Pels carrers també hi ha grups de Capoeira que és una lluita camuflada en dansa d’origen africà que practicaven els esclaus per defensar-se i que actualment s’ensenya algunes escoles de Brasil. En el museu etnològic ens han explicat que en principi l’abolició de l’esclavitud va ser l’any 1815 però fins al cap de cent anys no es va acabar del tot.

En el barri de la Ribera, a Bahia, hi ha els Palafitos que són cases fetes amb fustes velles sobre l’aigua. M’ha impressionat molt veure les males condicions en què viuen. Moltes fustes estan trencades i has de vigilar de no caure a l’aigua fètida.

Hem fet el comiat de Bahia amb un sopar, parlaments, balls... Una gran festa!

De les famílies acollidores  voldria dir que m’he sentit com a casa.

Fem el comiat de Brasil a Salvador de Bahia, que és un lloc fascinant, amb un ambient molt festiu i on la música està sempre present. He gaudit moltíssim caminant pels seus carrers i coneixent la seva gent, sempre apunt per la música improvisada amb qualsevol instrument. Brasil m’ha seduït, em quedarà sempre l’enyorança de tornar-hi...

 

 Conxita Tarruell Llonch

 

L’interès per conèixer la realitat del Brasil, ens ha unit a dotze persones de diferents llocs de Catalunya, en un projecte que organitza Setem. És una ruta solidaria de vint-i-tres dies, de turisme responsable. Consisteix en una estada intercultural de convivència, col·laborant econòmicament amb les famílies d’acollida i visitant projectes.

 

 

Rio de Janeiro:

Amb set milions d’habitants és una de les ciutats més poblades del planeta. Està envoltada per les muntanyes a un costat i l’oceà amb les seves llargues platges a l’altre. És impactant pels seus contrastos; tant et pots trobar edificis luxosos com faveles, que són barris de barraques. Els carioques, que és el nom que reben els habitants de Rio són gent simpàtica i alegre

 

Arribada

Un cop a Rio de Janeiro ens venen a rebre la Mércia, una jove afrobrasilera que serà la nostra acompanyant durant la ruta. Ens porta a una casa amb dues habitacions i un bany que haurem de compartir entre les dotze persones, que fa poc que ens hem conegut. Vivim la primera experiència de convivència i comencem amb una immersió total en el grup.

 

Al cor de les faveles

A les faveles de Nos do Morro veiem el projecte que estan realitzant, fent cursos de cinema, teatre, dansa... Ens diuen que d’aquí han sortit actors de la pel·lícula Ciutat de Déu. A l’escola Santa Mònica a la favela da Maré on recullen nens del carrer. Els professors ens han explicat el projecte tot passejant pel mig de la favela. Hem copsat que malviuen en un espai reduït i mal urbanitzat en unes condicions mínimes de serveis bàsics.  Els professors ens han explicat que aquí la violència i el consum de drogues són força habituals. Estàvem a la frontera entre els dos bàndols de tràfic de drogues, quan han aparegut uns homes armats que feien molt de respecte. No ens sentíem còmodes per por que hi hagués una confrontació, per això hem  marxat el més aviat possible.

Del Corcovado al Pao de Sucre

En el parc natural de Tijuca, amb jungla tropical, hi trobem el cim del Corcovado a 750 metres d’alçada coronat amb la gran imatge del Crist Redemptor. Des de dalt ens fem la idea de la geografia de la ciutat. Al capvespre amb un telefèric anem al morro de Pao de Sucre on podem gaudir d’una posta de sol que tenyeix el cel de tons vermellosos.

 

Les famoses platges d’Icarai i Copacabana

Passejant per les platges, veiem gent fent gimnàs, jugant a futbol o voley a la sorra de la platja, però en canvi molt pocs nedant degut a les corrents perilloses. Aquí es dona molta importància al culte al cos, veiem belles mulates lluint tangues ajustats. També alguns caminen i altres descansen tot prenent una aigua de coco. Hem quedat contagiats d’aquest ambient esportista que dóna tanta vida, tot al contrari de les nostres platges on la gent va a prendre sol.

 

 

Salvador de Bahia

Aquesta ciutat està situada a dues hores en avió des de Rio. És el cor de les tradicions africanes d’Amèrica. Hi ha un 70% de negres descendent dels esclaus.

 

La festa de Candomblé

La Mércia, la nostra acompanyant, és filla de Salvador de Bahia i practica el Candomblé. Ens convida a una festa d’aniversari de la seva amiga Regina que representa a la Mulandinha dins de l’entitat de la religió afro. Com que no ho entenem gaire li comencem a fer preguntes i encetem una conversa interessant.

- D’on prové el Candomblé? li preguntem

- Vé d’una herència cultural africana que dedica el culte a unes divinitats anomenats Orixás.

- I com s’ha pogut mantenir després de tant de temps d’esclavitud?

- Perquè hi ha un sincretisme religiós entre el catolicisme i el Candomblé, per això a cada Sant li correspon un Orixá. Així han pogut mantenir aquests rituals amagats sota una

vernís de cristianisme.

Abans d’anar a la festa ens han fet vestir de blanc. Allà ens hem quedat impressionants per tot el que hem vist i sentit enmig de la música de tambors. M’he hagut de pessigar per comprovar si estava somiant! Però no, era realitat tot el que veia!

Aquelles persones ballant com si estiguessin posseïdes, algunes quedaven en èxtasis o estat de xoc i quan estaven a punt de caure se les emportaven a una habitació i tornaven al cap d’una estona amb la cara transformada i la roba canviada. Entre els homes hi havia un que anava vestit de tons vermellosos i representava el fill del Xangó un Orixá molt important. M’ha donat un llaç vermell per donar-me sort. En un altre moment hem fet una consulta a la Mulandinha i ens ha donat el nom de l’Orixá a cada un de nosaltres, junt amb el sant que ens correspon.

 

Faszenda Grande, de faveles a barri

Està format per antigues faveles que ara ja tenen els carrers més urbanitzats. Hem passejat pel barri i jo estava receptiva observant l’entorn. Ho volia gravar a la meva retina i he agafat la càmera i he començat a tirar fotos a discreció. Realment els carrers estan plens de vida: nens jugant, cantant amb la guitarra, fent pastissos amb fang...

Amb el temps, el barri ha anat millorant gràcies al projecte de Bom Jua que ha solucionat els problemes dels nens del carrer, muntant una biblioteca i una escola de reforç, que a la vegada donen menjar pels nens.

Al vespre, hem trobat una nena molt eixerida que ens ha posat un braçalet de Crist de Bon Fin i ens ha fet una cerimònia on ens deia que havíem de pensar en tres desitjos, que no es complirien fins que es trenqui la cinta. A Bahia moltes persones van amb aquestes cintes de colors als canells.

 

Pelurinho, el barri on assotaven als esclaus

És un barri de Bahia que actualment té molta vitalitat, escenari de moltes novel·les del Jorge Amado, on hem visitat l’edifici de la seva fundació. Hem passat per davant de l’església del Carme on s’ha filmant la pel·lícula de la Promesa.  La Mércia ens ha dit que l’església de Nuestra Señora do Rosario dos Pretos la van construir els negres amb molt d’esforç, però durant molt de temps els blancs no els deixaven entrar i ells es quedaven a fora fent els seus rituals. En el museu etnològic ens han explicat que en principi l’abolició de l’esclavitud va ser l’any 1815 però fins al cap de cent anys no es va acabar del tot.

 

Visca la festa: Capoeira i Oludum!

Cap a la tarda ja estaven fent preparatius de la festa que se celebra cada dimarts a la nit al Pelurinho, amb música d’Oludum que reivindica les tradicions africanes. Hi havia pels carrers grups de Capoeria, que és una lluita camuflada en dansa d’origen africà, que practicaven els esclaus per defensar-se i que actualment s’ensenya algunes escoles de Brasil. Se’ns ha encomanat aquell ambient de festa i de seguida hem participat de la música que hi havia a les places del barri.

Al mig del carrer ens hem barrejat amb un grup que tocava tambors fent una batucada. El ritme dels tambors m’anava penetrant dins meu, i necessitava moure’m. La música se m’emportava i no era jo la que dirigia els moviments. El meu cos es deixava portar pel ritme dels tambors, de cop veig una colla de joves fent una coreografia. He quedat extasiada imitant el líder del grup, hi ha hagut una connexió immediata, he ballat com mai ho havia fet. El cos se’m movia sol, em sentia  molt lleugera, semblava que flotés; és com si estigués en una pel·lícula de West Side History. Quan hem acabat ens hem abraçat molt efusivament.

La cercavila ha continuat pels carrers seguint els tambors, estava de gom a gom. Fins i tot des dels balcons la gent es posava a ballar. Hem acabat la festa amb una caipirinha i hem anat a una altra plaça on tocaven la Bamba fins que s’ha posat a ploure i a sota un porxo encara hem tingut ànims per improvisar un ball de flamenc i ensenyar-lo a la gent d’allà. Ens ho hem passat d’allò més bé! Que no s’acabi la festa. Visca l’alegria!

 

Platges de Flamingo i Embarra i Fort de Monte Serrat

Són unes platges de sorra fina amb palmeres i gespa. El mar està força mogut perquè és l’oceà Atlàntic, on hi ha molts corrents, per més que intentés nedar em quedava al mateix lloc. Al vespre, quan les aigües estaven més tranquil·les, ens hem banyat a la platja del fort de Monte Serrat que el van fer com a homenatge a Catalunya.

 

Palafitos, projecte Tamar i Terreiros St. Jordi

Un recorregut per tres llocs interessants: els Palafitos que són cases fetes amb fustes velles sobre l’aigua. M’ha impressionat molt veure les males condicions en què viuen. Moltes fustes estan trencades i has de vigilar de no caure a l’aigua fètida.

A prop de la platja d’Arembepe hi ha un poblet hippie dels anys seixanta que viu de l’artesania. És un lloc paradisíac, amb palmeres i gespa arran de mar. Ens han vingut ganes de quedar-nos-hi uns dies.

A la platja do Forte hi ha el projecte Tamar. És per defensar les tortugues i protegir el medi ambient. L’he trobat interessant.

Terreiro de Sant Jordi tenen organitzada una escola de capoeira per nens de carrer i s’està preparant un projecte per un grup de teatre i dansa.

 

Assentament del MST

 

La Mércia ens presenta el Marcos que serà el nostre acompanyant durant aquests dies, és un noi que té la carrera d’història , treballa en museus i practica el sincretisme religiós entre Candomblé i Cristianisme.

Per anar al MST, moviment dels sense terra,  ens posem a caminar per un lloc molt enfangat i al cap d’una bona estona veiem que ens hem equivocat i hem de tornar a desfer el camí. Estem cansats i desanimats i llavors ha aparegut en Marcos amb un carro tibat per un bou on hi posem tots els paquets i ja no es tan feixuc fins arribar a l’assentament Bellavista.

Un cop allà, ens distribueixen en famílies. A mi em toca a casa del Jumaro que és el responsable de l’assentament. Ens diu que la seva dona està estudiant a fora i durant aquestes dies les seves dues germanes cuidaran dels seus fills i de nosaltres. El Jumaro ens explica que MST són camperols que lluiten per la terra i per la reforma agrària sense vinculacions polítiques o religioses. Ells controlen els faschendeiros que no paguen impostos i quan el deute equival al valor del terreny, l’ocupen i després que els jutges donin el vist i plau el govern pot comprar el terreny, generalment per pocs diners i posteriorment ho deixa pel MST a canvi de que treballin la terra.

Ens diu que fa nou anys que estan en aquest assentament, però abans van estar tres anys en el campament reclamant la terra. Està format per trenta famílies que es reparteixen els terrenys. Toquen vuit hectàrees per família que consten d’una casa, pati amb arbres fruiters i un terreny per cultivar. Entre ells s’ajuden i es reparteixen els fruits dels terrenys comunitaris mitjançant assemblees periòdiques. Recullen l’aigua de la pluja en cisternes i per beure van a una font i es renten al riu. Algunes tenen corrent elèctrica però poca potència.

El Furinga, el pare del Jumaro, és un gran mestre autodidacta. Ens ha explicat moltíssimes coses de les plantes, dels arbres i dels fruits que ens anava donant perquè els tastéssim. Hi havia gustos que no havíem provat mai com un fruit que tenia una barreja de plàtan i pinya. També ens ha ensenyat la farinera, l’escola i l’alambí que és on destil·len la canya de sucre per fer cachaça.

Després d’un bon bany al riu hem improvisat una festa on hem cantat cançons catalanes i brasileres i uns nanos ens han ballat la capoeira tot tocant el berimbou que és un instrument típic del país. Realment hem estat molt ben acollits per aquestes famílies, que ens han deixat els seus llits, mentre ells dormien a terra, ens han donat un menjar molt bo. Hem après molt del MST. Gràcies a la seva acollida senzilla però càlida, ens hem sentit com a casa.

 

Les cascades de Chapada Diamantina

Estem dos dies a Llençois, un poble de muntanya des d’on farem excursions. El primer dia hem fet una bona caminada pels voltants del poble, ens hem refrescat sota les cascades i banyat en els estanys. El següent dia hem anat amb un jeep fent parades a diferents grutes i cascades. També hem pujat a la muntanya del Pai Ignacio, on un guia amb molta gràcia ens ha representat una llegenda del esclau Ignacio que es va revelar i el van perseguir però finalment es va escapar amagant-se sota unes roques, alliberant-se així de l’esclavitud. Ara és molt venerat ja que el tenen com un Padre de Santo.

Durant el viatge de tornada hem conversat amb el conductor sobre política. Ens ha explicat que les televisions critiquen al Lula, aprofitant-se de la corrupció que regna a tot el país per poder fer-lo fora del govern. Però tot i això, la classe treballadora encara defensa al Lula.

Ens acomiadem del Marcos donant-li les gràcies per tot el que hem après amb les converses d’aquests dies que hem mantingut enmig d’aquest paratge natural.

 

 

Alagoinhas, comunitat de Taizé

Era com un repte personal anar a conèixer la comunitat de Taizé a Brasil i encara més després del traspàs del germà Roger, que per a mi ha estat un punt de referència en la meva vida. Per arribar aquest lloc hem fet dues hores de viatge. En arribar, hem participat a la pregaria del migdia, m’he emocionat amb la cançó de bendigo al señor en portuguès. Em sentia com a casa, estava feliç perquè podia fer un homenatge al Germà Roger. Ens ha atès el germà Marcia que ens ha explicat que tenien una brincadera, que és un lloc pels nens del carrer on els fan jocs i els donen menjar. Als més necessitats els animen a anar a l’escola on hi ha nens cecs, sords i amb dificultats. Un cop a l’any organitzen una cursa de bicicletes tàndem on hi ha un cec i un sord, que bonic és compartir el sentit que té cadascú més desenvolupat i ajudar-se mútuament.

Després hem dinat amb la Yolanda, de Madrid, i l’Elies, de Tarragona, que ens ha explicat que estan de permanents col·laborant amb l’escola. Ens han comentat que els monjos treballen fent icones i làmpades.

Aquests dies estava afectada per la mort del germà Roger; aquesta gran home de pau, profeta dels nostres temps. El fet de poder anar en aquest oasi de pau que representa per mi la comunitat ecumènica de Taizé, m’ha confortat i asserenat.

 

Morro de Sao Paulo: l’illa del paradís

 

Després de les jornades tan intenses d’experiències i vivències, necessitàvem descansar i pair tot el que estàvem vivint. Hem tingut tres dies lliures i hem decidit anar a l’illa de Morro que està a dues hores en catamarà des de Bahia. En arribar estava plovent, però de seguida ha tornat a sortir el sol; a l’hivern a Brasil aquest temps és normal.

En aquesta illa es respira molta calma, no hi ha cotxes i és habitual veure la gent passejar per les platges. El paisatge és canviant degut a la marea. No té res a veure el matí, quan hi ha grans platges, amb el vespre, quan l’aigua arriba a les cases i es menja la sorra.

Hem caminat molta estona fins arribar a un lloc insòlit. La quietud, les palmeres i l’aigua tranquil·la formen un paisatge on hi passaria una llarga estada.

Han estat uns dies inoblidables en aquesta illa on he connectat amb els meus sentiments i emocions per mitjà del cant i del silenci. He gaudit en plenitud del mar, del sol, de la natura i m’he omplert de pau i serenor.

 

 

El comiat a Salvador de Bahia,

 

La mare de la Mércia, tan carinyosa i simpàtica com és, ens ha preparat un sopar per acomiadar-nos. L’hem acabat amb parlaments, balls i una gran festa.

De les famílies acollidores voldria dir que m’hi he sentit com a casa. Han estat molt generoses i s’han desviscut per nosaltres. Encara que no parléssim la mateixa llengua hi ha hagut una comunicació emotiva molt forta.

Fem el comiat de Brasil a Salvador de Bahia, que és un lloc fascinant, amb un ambient molt festiu i on la música està sempre present. He gaudit moltíssim caminant pels seus carrers i coneixent la seva gent, sempre apunt per la música improvisada amb qualsevol instrument. Brasil m’ha seduït, em quedarà sempre l’enyorança de tornar-hi...

 

Conxita Tarruell Llonch

                                                                                                                     

Agost 2005